L’abadia Sant Martí del Canigó va celebrar el seu mil.lenari el 2009. Fundada a principi del segle XI gràcies a la voluntat i l’acció d’una gran família, ha viscut temps de glòria i de tenebres. El coratge i la constància dels homes d’aquesta terra catalana i vinguts també d’arreu feren possible que aquest lloc elevat, ressorgís de les seves ruïnes a principi del segle XX.  Avui encara segueix mantenint la mateixa vocació de sempre : ser un indret de lloança a la glòria de Déu.

Una abadia benedictina

Besnét de Guifré el Pelós, comte del Conflent i de la Cerdanya, Guifré II fundà Sant Martí del Canigó amb l’ajuda del seu germà més jove, l’abat Oliba, bendictí de l’abadia Sant Miquel de Cuixà, de la qual esdevingué pare Abat el 1008.

El novembre de 1009 se celebrà la primera consagració de les esglésies de Sant Martí. Durant vuit segles, els monjos benedictins romangueren en aquest lloc. Visqueren una vida dedicada a Déu en l’oració, tenint cura de « no preferir cap altra cosa que la lloança divina » seguint l’exhortació del pare Sant Benet. El 1779, un d’ells escrivia en una carta que només quedaven cinc monjos , d’edat avançada i sense recursos per a llur subsistència, per la qual cosa, i demanava l’autorització per marxar de l’abadia, fet que tingué lloc el 1783. El monestir fou abandonat, confiscat durant la Revolució Francesa i comprat per un propietari de la regió.

Durant més d’un segle , ningú no va sentir les campanes que convidaven les ànimes a la pregària. Les pedres que antany s’unien al cants de lloança dels monjos, ara exhibien la desolació que hi regnava als aventurers de pas.

L’impuls restaurador

Va ser necessària la inspiració d’un Jacint Verdaguer i l’alè d’un Monsenyor Juli Carsalade du Pont per emprendre la restauració d’aquest lloc que tan sols tenia l’aparença d’una pila de ruïnes. Un cop adquirides novament « el bisbe del Canigó » feu, el 1902, una petició adreçada al poble català. L’onze de novembre, una processó estimada en unes 2.000 persones, arribades del Rosselló i d’Espanya, l’acompanyà fins a l’abadia on es dugué a terme la cerimònia de possessió oficial. Es tractava, més que d’aixecar unes ruïnes, de fer reviure la vocació inicial de Sant Martí del Canigó, ja que « és per sempre » que els fundadors « havien destinat els fills de Sant Benet en aquesta cèlebre muntanya que simbolitza el cor de Catalunya. Ells volien que una pregària arribés fins al cel nit i dia » (Monsenyor de Carsalade du Pont), el qual esmerçà tots els seus esforços en aquest fi. Quan el conegut amb el sobrenom de « bisbe dels catalans » morí, el desembre de 1932, l’obra de restauració estava ja ben avançada.
Durant trenta anys, quants cors i braços s’alçaren per fer avançar aquesta fascinant aventura !

El 1952, el Pare Bernard de Chabannes, monjo benedictí, es va apassionar també per aquesta obra fins a tal punt que es va desvincular de la seva abadia d’orígen (En Calcat) per viure a Sant Martí durant gairebé quaranta anys. Va continuar la mateixa línia espiritual del seu predecessor, aliant el treball que va dur a bon ritme amb l’ajuda de voluntaris i el desig ardent de compartir el seu amor a Déu i a la pregària. Tanmateix, va rebre en gran mesura la col.laboració de la Fraternitat dels Amics de Sant Martí de Canigó. La seva acollida era oberta i calorosa, seguint la tradició benedictina. La seva influència va ser definitiva per mantenir i expandir la vocació de l’abadia. Però una preocupació tenallava el seu cor : quin seria l’avenir de Sant Martí del Canigó desprès de la seva inevitable partida ?

Sempre dempeus, al cor del Canigó !

Fou així que Monsenyor Jean Chabbert, bisbe de Perpinyà – Elna, va cercar, vers la fi dels anys 80, una comunitat que pugués continuar la vocació d’aquest lloc. El 1988, confià l’abadia a la Comunitat de les Benaurances amb la missió de fer pregària i d’acollida turística i espiritual. El Pare de Chabannes donà la benvinguda als primers membres d’aquesta comunitat i compartí tres anys amb ells, abans de tornar a la seva abadia d’orígen per viure-hi els seus últims dies.

« Sempre dempeus al cor del Canigó ! » Aquesta era la màxima del Pare Bernard de Chabannes que nosaltres, monjos i monges de la Comunitat de les Benaurances, intentem viure en aquest niu d’àliga mil.lenari.

Drets, en la pregària de lloança, i de genolls, en la pregària d’adoració i de súplica. L’Eucaristia i les hores litúrgiques de l’Església marquen el ritme als nostres dies. Ens alternem per una hora de pregària silenciosa davant del Sant Sagrament exposat : cada turista passa així davant Seu quan visita l’abadia!

Dempeus també… per acollir els milers de turistes (30.000 l’any) que hauran pujat coratjosament el camí que arriba fins al monestira, de vegades sota la mirada curiosa dels isards. Dempeus també, per fer que els nombrosos visitants, provinents d’horitzons ben diferents, descobreixen la bellesa d’aquest lloc. No és estrany que algunes persones, ben allunyades de l’Esglèsia i de la fe, se sentin atretes per la pau que desprén aquesta abadia, que conserva en les seves pedres segles de pregària.

I finalment, dempeus per acollir aquells que desitgen venir a recuperar forçes durant uns dies a Sant Martí del Canigó. Es tractarà de vegades de turistes que han quedat impressionats durant la visita guiada. O potser persones que vénen regularment refer-se de l’estrés de llurs vides quotidianes, compartint amb la Comunitat uns quants dies de pregària i vida de fraterna.